VICTOR MONTAÑÉS- Article d’opinió

Aquí us passo la primera part d’aquest capítol dedicat al morfema “un”, amb variant en “on”, “om” i “um”.
 
EL MORFEMA IBÈRIC “-UN”.-
 
1. Aquest morfema no és un dels més freqüents de les inscripcions ibèriques, però si apareix en certes paraules, algunes de fàcil interpretació. Si he triat aquest morfema, per iniciar el fòrum de debat sobre les interpretacions de l’iber, crec que és per la seva abundant correspondència amb altres morfemes, tant en el lèxic basc, com en el català o, fins i tot, llatí.
 
2. El morfema “un”, pot variar en la seva fonètica, que, de vegades, es reflecteix en l’escriptura, cap al morfema “-on”, “-om” i “-um”. Primer perque com ens passa encara avui, si aquesta “n” va seguida per un labial, la “n” se sonoritza i es converteix en “m”. Per altra banda, les vocals “o” i “u” son, en molts casos, intercanviables. Només cal pensar en el nostre idioma català, que mentres uns, els de Lleida, diem “m-o-ntanyes”, els de Barcelona diuen “m-u-ntanyes”. Tinc molt estudiat aquesta doble escriptura d’una vocal que, segurament molt antigament, responia a una “ou”, i que tenia diverses pronuncies segons el lloc, i el context.
 
3. El morfema “u-n”, encara que sembli d’una peça, en té dues, dos morfemes junts: “ou”, amb el significat del verb “haver”, que en basc és “u-kan”, però la seva arrel nuclear és “u”: “d-u”, ‘ell té o ha”, “n-u-en”, ‘jo tenia o havia’, etc. La “-n” final la trobem també en genitiviu “-en”, i el seu significat semàntic és de ‘matèria’, però té un valor morfemàtic com el d’un relatiu impersonal, ja que el relatiu personal cal atribuir-lo a la “-r” que també forma i el trobem en l’iber amb abundància en la forma “-ur”. Al llatí “-ur” forma els adjectius acabats en “-or” i “-dor” o “-tor” (morit-ur-i, ‘qui ha de morir’, “vingtor”, ‘vencedor’, etc. 
 
4. Un cop esbrinats els valor semàntics tan d'”o/u” com de “-n”, cal veure al “o/un” com un relatiu, referent a una paraula que actua com a referent, a la qual complementa com si fos un adjectiu. La traducció que podem utilitzar és la de “que ha…” o “que té…” complementat amb l’arrel de la paraula on va sufixat: per exemple, “ild-un”, ‘que ha mort’
 
5. Per analitzar amb més deteniment tot aquest significat cal anar comparant paraules, dels tres lèxics (iber, basc, català-llatí) i veure els seus paral·lelisme i coincidències en paraules concretes i en frases concretes. Per iniciar el debat només prendre cinc paraules de cada lèxic: “ild-un”, “kasta-un”, “kutu-on”, “nis-un-in”, i “un-i” (iber). Per part del basc triaré “euskal-d-un”, “le-un”, “ir-un”, “urr-un” i “gazta-un”. Per part de la nostra llengua trio: “oport-ú”, “mel-ó”, “balc-ó”, “un”, “tim-ó”, a més de les paraules iniciades amb “com-” i “con-“, juntament amb la preposició castellana “con”. 
 
Res més per avui. en dies posteriors desenvoluparé algunes d’aquestes comparacions per poder explicar i de mostrar la unitat de aquest morfema, malgrat la gran diversistat de paraules, i de diferents llengües, on està present. 
Salut,
 
Víctor Montañés

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en LLENGUA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a VICTOR MONTAÑÉS- Article d’opinió

  1. Joan Vilaseca ha dit:

    No tinc pas els coneixements necessaris per comentar quelcom tal especialitzat com aquest article, però sí que voldria aprofitar aquest forum per fer saber d’una tesi doctoral del l’any 2007 que en la seva part inicial té un bon resum de l’estat genèric (llavors) de la interpretació de la llengua ibera.
    Potser el treball ja és plenament conegut i/o debatut, i en aquest cas, ignoreu aquest comentari. El text de la tesi en qüestió, es pot trobar a la web a partir d’aquí.

  2. Víctor Montañés ha dit:

    Hola Joan,
    No és tan complicat, els -on i -un els tenim a tocar: Gir-on-a, Pampl-on-a, Ir-un,… a més a més el nostre numeral és “un” o “un-a”, i moltes paraules acaben en “-on”: cami-ó, lle-ó, etc, el que ens indica un morfema molt viu i present en diferents llengües, la basca també: euskal-d-un, “gazt-un”, “urr-un”, etc. L’iber també el té en moltes paraules que poden indicar un adjectiu, que arriba a ser un nom: ia-un, i-un-st-ir, un-in, … La seva simplicitat es basa en dos fonemes “o/u”, arrel del verb tenir, i “n”, matèria, que podem traduir com ‘allò’, diferent d’un altre pronom “-r”, ‘el o la’.
    Bé, és una hipòtesi, no tinc la seguretat al 100%.
    El treball de la Noemi Moncunill ja el coneixia i és molt detallat en quant les inscripcions, però no aventura massa traduccions de les mateixes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s