VICTOR MONTAÑÉS-Article d’opinió

Aquí us passo la segona part d’aquest capítol dedicat al morfema “un”, amb variant en “on”, “om” i “um”.

EL MORFEMA IBÈRIC “-UN”.-

SEGONA PART

De tots els exemples proposats del català (“un”, “balcó”, “meló”, “oportú” i “timó”) triats una mica al atzar, potser el més complicat i que generarà més controversia, per la seva importància, és l’article “un”, l’article indeterminat, alhora que adverbi indefinit.
“Un”, segons el Diccionari Català-Valencia-Balear, prové del llatí “unus”, ‘un’, per tant amb quasi igual valors fonètic i semàntic. Malgrat estar present en el llatí, “un” sembla estar present en altres idiomes no llatins, com l’anglès “one”, ‘un’, rús “odin”, ‘un’, i l’alemany “ein”, on es possible un tancament de la “u” a “i”. En tots aquests idiomes “un” té el mateix significat: ‘unitat’, aquella quantitat única, sola, individual. Curiosament ni en el basc, ni en l’iber, el nombre o article indeterminat “un”, té aquest nom, sinó “bat” o “ban”. Crec que l’iber havia de ser fonamental “ban”, ‘un’, encara que crec que també ho podríem traduir com ‘individu’, ‘membre0, ‘par’ o ‘banda’.
Com les llengües europees, si més no, provenen d’una llengua anterior, molt anterior a les llengües indoeuropees, crec que les arrels que contenen han anat canviat en part de significat, no en el seu significat més bàsic, però si en el significat més aplicat o contextual, que varia en funció del moment i de l’ús que es fa de les arrels en cada estadi o època.
El fet que, com fa l’iber, el nom denomini no cada individu, sinó el tipus, génere o classe de coses (home, casa, poble,…), fa necessari que per anomenar un cas concret d’aquesta classe de coses, per exemple, “home”, calgui afegir algun adjectiu o morfema. Una forma de fer-ho, potser d les més freqüents, fora antigament la d’acompanyar el nom amb un morfema, com el que ara estic comentant: “-un”. Aquest el podem descomposar en “u-“, ‘haver o tenir’ i “-n”, ‘allò, que’, que units, “-un”, donaria un significat com ‘allò que té’ o ‘que ha’. Per concretar en paraules ibers, tenim “ild-un”, com ‘allò que ha – mort’, referit tant a persones com a plantes o animals, fins i tot aspectes sense vida com són l’aigua o la llum. Així, la nostra “Lluna” és molt possiblement un derivat de “ill-un”, ‘que té mort’, referit a la seva llum apagada, morta, i també el basc “ilun”, ‘trist’, pot venir de la mateixa paraula aplicada a l’estat d’ànim i també a la llum, ja que també significa ‘foscor’.
Aquest sufix “-un” podia haver arribat a ser tan extens que, per si mateix, com paraula sola, s’utilitzés per denominar a l’individu, a l’exemplar concret d’una classe de coses. Així “-un” podria representar el cas concret d’aquell individu, sense tenir que posar el morfema sufixat, sinó com a paraula separada, com el que avui és: un article, no aglutinat a l’arrel del nom. D’aquí la seva utilització com ‘unitat’ tant en llatí, com en altres idiomes, ja sigui llatins o no, i com simple adjectivador en idiomes preindoeuropeus com el basc o l’iber. Un cas concret, també, dels molts derivats que té aquesta paraula és la terminació dels topònims en “-ona” (Barcel-ona, Gir-ona, Bai-ona,..), en “-on” (Gij-on, Castell-ó,..) en “-un” (Ir-un, Verd-ú,…).
També és força interessant veure la participació d'”un” en la composició del prefix i preposició castellana “con-” o “con”, així com les variants fonètiques “com-” “cum-“. Però això donaria peu a una part, que ara no és objecte d’aquest treball.
Víctor Montañés

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en LLENGUA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s