ARTICLE D’OPINIÓ- Victor Montañes

3A PART: EL MORFEMA IBÈRICA “ON/UN”

Deixaré apuntades unes quantes paraules catalanes, i no entraré massa en detalls per no fer excessivament llarg aquesta aportació. Són les paraules “mel-ó” i “tim-ó”, paraules d’origen llatí, però que contenen les arrels “mel” i “tim” que donen lloc a d’altres paraules derivades com: mel, millor, etc. o temor, timbre, o timpan. La paraula “oportú”, també derivada del llatí, té una “-t-” intervocàlica que l’emparenta amb les que veurem a continuació, pertanyents al lèxic basc. Aquest “-t-” sembla ser el vestigi mínim del verb “ser”, representat per “-t-“, “-z-“, “-d-” i “-s-” segons les paraules i contextos. Per últim cito la paraula “balcó”, que a diferència de les anteriors no té un origen llatí, i els diccionaris etimològics la fan derivar de l’italià, una altra llengua llatina. Crec que podem entroncar-la amb la paraula ibera “balke” tan utilitzada en les inscripcions ibèriques, i que ha donat altres paraules derivades com: palco, falca, falç, falcó, etc. La seva etimologia i semàntica fa que la relacionem amb quelcom tan bàsic com és la boca i la dentadura, que, segurament, seria la primera eina utilitzada com a ganibet o falç, ja que la dentadura està feta precissament per tallar.
El que si voldria entrar més a fons és en la presència d'”un” en el lèxic basc, que forma derivat en “-d-un”, o en “-g-une” o en “tas-un”, i també simplement en “une”. La paraula “euskal-d-un”, com tantes d’altres construides amb “-dun”, la podem traduir per “qui o que té”, i en “euskal-dun”, ‘qui o que té euskal’, essent “euskal”, bé una derivació de “euskel”, llengua basca, o un adjectiu de la mateixa arrel “eusk-al”, que es podria traduir simplement com “basc”. No obstant aquesta traducció més o menys ortodoxa, crec que caldria tenir en compte el valor d’aquesta “-t-” infixa entre la paraula a què fa referència i el morfema “-un”. Crec que no hauriem de relacionar “-dun” amb un pronom relatiu compost per “-n”, ‘que’, i el verb “du”, ‘ell té’, que es una forma verbal del verb “ukan”, ‘haver o tenir’. Crec més convenient separar-ho, primer “-t-“, ‘ser’ o de forma genèric ‘que és’ més “un”, ‘que té’, i conjuntament “-dun”, que o qui té el ser… afegint la característica de la paraula que acompanya (euskal- (basc) , gazt- (sal),…).
Per tant “dun” no seria més que un derivat d'”-un”, com hem vist que podem haver d’altres. Però també trobem aquest morfema sufixat sol, com en “urr-un”, ‘llunyà’, o “il-un”, ‘fosc’ o “id-un”, ‘coll’. Normalment són adjectius, però també aquests poden esdevenir noms, com en “id-un”. L’anàlisi de les arrels que acompanyen no se sol fer, però si ho fem podem observa la simplicitat de les arrels a les quals acompanya: “urr-“, “il-” i “id-“, la qual cosa indica que estem davant d’uns mots molt primitius dins de la mateixa llengua basca. “Ur” i “urr” són paraules que tenen a veure, més que amb l’aigua, que també, amb la corrent, ja que l’aigua habitualment la vegem córrer en els rius i rierols. “Ur” deriva en “hura”, ‘aquell’, pronom personal distant, a diferència d'”hona”, ‘aquest’, ja que el fet de córrer fa que la persona o cosa se situi ràpidament en una zona llunyana. Per tant, el basc defineix la llunyania com el qui o que té curs, que corre, i, per tant, se situa lluny de nosaltres.
Una segona paraula és “il-un”, ‘fosc’, que va associada a l’arrel “il-” de la qual també trobem en el iber paraules derivades: unes com “ili”, ciutat, i d’altres com “ill-“, que, crec, volen dir ‘mort’. Basicament aquesta arrel vol dir ‘costat intern’, i descriu aquells coses que es desenvolupen a l’interior, tal com és una ciutat, que es troba rodejada de murallles, o, també, el fet de morir-se que és un retorn a l’interior de la terra. L’aplicació a l’adjectiu “fosc” ve, crec jo, pel fet que estar dins d’una altre continent fa que la llum no arribi, tal com passa dins d’una cova o d’una cosa, i més encara, dins de la tomba. Algú pot pensar que és una derivació del significat molt arrisacada però si mirem els nostres mots tots tenen aquesta derivació que d’una cosa ens porta a una altra.
Per finalitzar tenim el mot “id-un”, on “id-” es refereix a ‘allò que surt de dins’ i que dona lloc a noms com “idi”, bou, pel fet de les banyes que tenen. Aquí el “coll” s’associa a aquesta característica de sortir d’un cos, quelcom que s’allarga i es projecta cap a fora, d’aquí que “id-un” doni nom al ‘coll’. Com aquestes paraules n’hi han moltes més, totes molt simples, però precissament per això, totes molt clarificadores dels valors semàntics de les arrels que acompanyen, sent “-un” sempre un denominador comú de totes elles: ‘que té’.

Victor Montañes

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en LLENGUA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s