EL CELTIBÈRIC

Bon dia a tothom:

Avui us proposo un estudi realitzat pel nostre Cap d’Estudis Frederic Santaeulària sobre la LLENGUA I CULTURA CELTIBÈRICA  que ens aclareix molts dubtes i errors que cometem al comparar-la amb la iber. Espero que us agradi. 

220px-Casanumancia1

                             Imatge: Reconstrucció d’una casa celtíber a Numància
 
 

EL CELTIBÈRIC I LES LLENGÜES DE SUBSTRAT DINS DEL CONTEXT DE LA LINGÜÍSTICA INDOEUROPEA.

Cal sempre identificar el Celtiber amb el Celta i amb les altres llengües indoeuropees però sense obviar la referència obligada a les no indoeuropees com l’Iber, l’ Eúscar, les fino-húgries o les caucàsiques i abasgokerketes.

Un dels objectius prioritaris és mantenir la separació entre les llengües peninsulars i.e. i les no i. e. (1), d’ abans de l’arribada dels romans, així com les vinculacions entre l’Iber, el Celta i el seu estadi d’evolució dins de les influències dels substrats i els superstrats corresponents.

Un cas apart seria el de les llengües d’arrels libi – fenicis del sud peninsular bètic que pertanyen al grup de les llengües semites vinculades al sud lusità i al tartessi.

Actualment tots tenim clara l’existència de sis grans grups idiomàtics o Famílies lingüístiques, compartits pels i. e., amb un suposat passat comú en el Neolític i una protollengua.

La plataforma comuna i. e. estaria formada pel Llatí, el Grec i el Sànscrit de fa potser deu mil anys.

Caldria pensar també en les relacions amb les diferents branques del Georgià i amb l’hipotètic tronc comú denè – caucasià.

Els especialistes, han establert les famílies lingüístiques que ens permeten identificar millor les diferents llengües en el moment d’establir comparacions.

EL CELTIBER I LA CELTIBÈRIA

Celta seria el poble que es va establir inicialment a la Gallia antiga, illes britàniques i part de la península ibèrica, parlant una llengua que alguns defineixen com a Celta- hispà o Celtiber encara que de iber només en tingui l’alfabet o el sistema d’escriptura. El Celtiber és doncs Celta i. e., encara que diferent al d’altres llocs.

Aquest fet no priva que a la Península hi pogués haver també altres llengües i. e. abans de l’arribada dels romans.

Els romans sempre distingien els territoris ibers dels celtibers, especificant que aquests últims eren celtes. Pel que fa a la cultura Iber aquesta va quedar molt limitada com a tal per la romanització, sobretot a partir del Segle I a. C. i en part també per les influències de fenicis o grecs i per les invasions hallstàtiques.

Com sabem la llengua dels ibers era la ibèrica que es parlava i s’escrivia des de el Roina fins després del Segura i el Cinca, amb influències fins els límits amb l’Alt Guadalquivir, zona amb contacte també amb la llengua Celtiber.

L’alfabet de l’escriptura celtiber, segons J. De Hoz correspon exactament al signatari iber.

  1. i. e. = indoeuropeu no i. e. = no indoeuropeu

Celtes i gals havien anat dominant gran part de la Península en el període situat entre la prehistòria i la història i els escriptors clàssics els veien com l’arrel essencial de la formació del poble hispà, el que fa que es vinculi sempre a les cultures de Hallstatt i La Tène

EL TEXT CELTIBÈRIC DE CONTREBIA BELAISCA

En aquesta ciutat de Saragossa, – la Botorrita actual -, es va trobar aquest bronze escrit en alfabet iber i llengua celta. Les edificacions urbanes de Contrebia no tenen semblances amb les del mon clàssic i esta demostrat que els indígenes d’aquest lloc coneixien els models clàssics però que no els utilitzaven. El bronze esta escrit en alfabet iber però la llengua utilitzada és la celta i.e., demostrant que l’Iber i el Celtiber son dos llengües diferents.

Aquesta ciutat estava ubicada just en els límits de la Iberia genuïna dels ibers i tots els seus elements culturals son ibèrics del segle III a. C., el que demostra que la seva iberització va ser intensa i ràpida, i relacionada també amb Peñalba de Villastar.

Els celtes i.e. invasors de gran part de la península, un cop van haver dominat al poble indígena van formar doncs el poble conegut com a Celtiber que es convertí en hispà a partir de la seva romanització.

La seva llengua es va seguir parlant fins després de l’any 25 d. C. El Celtiber havia rebut moltes influències del Iber, del Turdetà i de l’ Èuscar i els seus set dialectes, en les àrees mixtes, de contacte o de frontera.

Lentament s’anava creant el destí lingüístic peninsular amb celtes i celtibers en contacte amb els altres grups peninsulars no i.e.

Els primers grups pre celtes que van arribar s’havien establert cap el Duero, Extremadura, Portugal i Cantabria. El grup Belga es va establir majorment per Navarra, Euskadi i el Duero.

Tant els celtes com els romans van anar suprimint les primitives llengües peninsulars amb l’única excepció del Èuscar que va resistir.

A partir del segle V a. C., el poble celtiber va anar desenvolupant la seva cultura, fins que es van romanitzar. Tant celtes com gals i germànics s’havien establert sobre poblacions indoeuropeitzades amb anterioritat, el que fa pensar que tots els grups havien estat reindoeuropeitzats varies vegades.

El Celtiber esta en línea amb l ’Irlandés arcaic u Old Irish (Celta insular, gaèlic, goidèlic o guélic). L’ordre gramatical tant del celtibèric com del celta era del model SOV (Subjecte, Objecte i Verb).

Els territoris celtibers i.e. es caracteritzen pels topònims en –briga, igual que –ili, -ilti, distingeixen als ibers no i. e.

La Península es caracteritza per tres zones toponímiques: -Briga: indoeuropea, -Ili, -ilti: no i. e. ni semita i –ipo, -oba: libi fenici, semita o tartèssia (Tartessi o Lusità meridional).

Com a topònims celtes principals tenim doncs els noms en –briga i –dunum, -co pels gentilicis i topònims derivats de l’arrel -seg, -pent i –amb per expressar la idea de ciutat.

En molts llocs el llatí no va penetrar fins els temps visigots, motivant que les llengües pre rromanes poguessin influir sobre les llengües romanç posteriors en la seva antroponímia, en l’epigrafia o en els mites. El descobriment de tots els diferents parentius, va permetre establir el Mètode Comparatiu.

ELS KURGANS

Les dues grans divisions es van crear amb l’establiment del grup Centum (occidental) i el Satem (oriental), encara que el desenvolupament lingüístic, -segons Gimbutas i Merpert-, es dona primer en les estepes al Nord del Caucas des de com a mínim 4000 anys a. C.

L’onomàstica personal de la Celtibèria esta formada per antropònims indígenes i noms de gentilitat de la regió.

Una segona divisió es podria formar amb els noms ètnics dels escrits descoberts, les Tèsseres d’hospitalitat i les inscripcions rupestres i ceràmiques escrites tant amb epigrafia indígena com llatina.

Resulta difícil definir fins on arriba la influència celtibèrica en els territoris de Navarra o la Rioja alabesa, normalment considerats ja territoris fronterers no celtibers.

Com a base d’estudi, pel Celtiber s’utilitza el Bronze de Botorrita, la Tèssera de Paris de Luzaga, l’ inscripció de Tarazona, les de Villalba de Villastar entre altres, els texts mixtes celtibers- llatins i els antropònims descriptius com en iber, tot i que no son habituals ni en llatí ni en les llengües neollatines o romanç.

Una segona varietat serien els ordinals que es donaven als diferents fills, segons l’ordre de naixement .

En l’epigrafia llatina es veu com molta gent havia conservat els noms indígenes, tribals o autòctons.

L’ expansió celtibèrica a la Carpetania i la Bètica durant els segles III i II a. C., es venia donant des de molt abans, ja sigui com a filtració humana, conquesta o com a ràtzies esporàdiques de part dels pobles celtibers de la Meseta Central.

Per aquest motiu el celtibèric es va anar estenent cap el Sud. Aquesta circumstància ha fet que es confongués sempre l’ibèric amb el celtiber degut a que les dues llengües utilitzen el mateix alfabet iber adoptat per alguns dels grups celtes peninsulars.

Al treballar en aquest camp és molt important en els intents de traducció, no barrejar aquestes dues llengües de família lingüística diferent, ja que l’Iber és no i.e. i el celtiber en canvi és celta i.e., encara que tots dos com he dit utilitzin el mateix alfabet.

La divisió lingüística prerromana peninsular és la següent: Llengües i.e. peninsulars: Celta, Celtibèric i Lusità. Llengües semites utilitzades a la península: Púnic, Libi, Fenici, Cartaginès i el Tartessi o Sud lusità meridional.

Llengües NO i.e. ni semites: Iber i Èuscar.

Quan l’Iber es comença a barrejar amb el Llatí, el Visigot i amb altres llengües vingudes de fora, comencen a néixer uns parlars diferents que acaben formant l’Occità, el Llemosí i el Romanç Català, el Català, l’Aranès i l’Andosí o Andorrà arcaic.

A la resta peninsular el Celta més el Llatí i el Got i altres, acaben donant l’Hispà celta, el Romanç Castellà i el Castellà que s’inicia amb les Glosses Emilianenses d’origen basc.

Els topònims amb –ipo del Sud, es pensa que son celtes i.e. d’arribades anteriors provinents de l’Àsia Menor on ja es trobaven des de el 1.900 a. C.

Com a justificants arqueològics de les constants invasions celtibèriques de la Meseta cap el Sud, s’han localitzat espases i ceràmica celtiber amb impressions digitals i incises junt a mols altres objectes celtibers del segle VII -VI a. C. fins a Huelva.

També s’ha descobert el nom de BUDAR que és i. e. com el del cabdill celtiber dels temps d’ Amílcar Barca, ISTOLACI, així com diverses cites de Livi i Cèsar sobre els gals celtibers.

Les llegendes de les monedes celtibers com BELICIOM o CONTREBIA BELAISCA, en genitiu plural, han contribuït a identificar els noms de Gentilitat i el seu desenvolupament lingüístic.

Qüestió apart son les influències rebudes pels celtibers dels pobles ibers i dels romans que ens mostren el canvi de significat de pertinença al pare pel de pertinença a una sèrie d’origen.

Estrabó també descriu molt bé els celtibers i els seus 20 anys de guerres numantines.

A partir del 27 a. C., els romans van anar dominant tota la Celtibèria un cop pacificada la part de la Meseta Central també celtibèrica.

Caldria aclarir que la cultura peninsular halstàttica era celta, excepte en els territoris mediterranis de cultura Iber. A l’Oest i Centre peninsulars la cultura de Hallstat va continuar durant tot el període de La Tène, mentre en els territoris dels actuals Països Catalans, s’anava desenvolupant la Cultura Iber genuïna que no hem de confondre amb la oficial espanyola designada també com la ibèrica de “los íberos”.

A partir del Segle III a. C., els celtes son anomenats pels grecs gàlates (del llatí Galli). L’i. e. com a continuum lingüístic havia evolucionat fins a convertir-se en Celta.

El gòtic, el Germànic i el Celta son del mateix origen que el Sànscrit i l’antic Persa, tot i estar barrejats amb altres llengües a partir d’una llengua bàsica comú. El cèltic peninsular queda vinculat doncs amb el Gal i el Celtiber o Celta- hispà. La penetració més forta del dels celtes a la Celtibèria, s’acostuma a situar entre els segles VIII i VII a. C.

El nom de celtibers no es pot entendre mai com a un mestissatge, ja que la seva llengua,-el Celta-, és la única celta i. e. coneguda a la Península, a part del Lusitá. Els seus topònims tal com s’ha dit son –briga, -seg, -eburo i –amo, tots amb moltes referències essencials en els aspectes gramaticals que ho justifiquen.

Aquestes formes es van expandir només pels territoris celtes i. e peninsulars.

LA LLENGUA CELTIBÈRICA I. E. EN EL CONTEXT PENINSULAR—————————————————————-

El poble i. e. en general i el Celta en particular, era àgraf i sense alfabet ni escriptura fins el segle VII d. C., excepte el celta peninsular de la Celtibèria i el cas del Armeni. Els dialectes i. e. son el Celta, el Lusità, l’Alteuropaïsch i el Celta peninsular.

Quan la part i. e. de la Península era analfabeta, només els ibers tenien alfabet amb escriptura meitat sil.làbica i meitat alfabètica. Més tard els celtes de la Celtibèria van adoptar el nostre sistema d’escriptura i gramatical.

L’Iber havia perdurat en el Pallars Sobirá fins l’any 600 d. C. i s’ escrivia d’esquerra a dreta, mentre que el Tartessi o Sud lusità meridional ho feia de dreta a esquerra. La lectura en iber també era de dalt a baix i al revés en Tartessi, com en les llengües semites.

Els cinquanta milions d’europeus que parlem alguna llengua “minoritaria” a nivell de bilingüisme, ens porta a esmentar les llengües de substrat que posen de manifest el renaixement d’alguns d’aquests parlars dins dels models multiculturalistes actuals. Per un coneixement efectiu crec que caldria primer identificar i diferenciar bé les diferents cultures peninsulars preceltes i preromanes, així com les seves relacions amb l’Iber de la Iberia Oriental transcaucàssica.

Pel que fa a la Comparació, el Mètode és correcte només si es dona identitat de significació i d’expressió. En canvi si dos llengües es vinculen entre sí en els seus elements radicals i en les sil.labes de la seva flexió i derivació en la seva totalitat i la diferència es dona només en les vocals o consonants emparentades, llavors es que son dialectes l’una de l’altre.

Frederic Santaeulària i Roig

Cap d’Estudis del Institut d’Estudis Ibers

Bibliografia bàsica:

Santaeulària, F. Ibers: Etnos,Cultura,Llengua i Sexualitat. Ed. Emboscall, 2ª ed. Tordera 2010.

El Celtibèrico. Treball curs de Lingüística Indoeuropea. Facultat Filologia Clàssica UNED. Madrid, Curs d’ “Enseñanza Abierta”.

Autors consultats: K.H. Schmidt, Emile Benveniste, Villar F., Adrados F.R., Sainero R., Bernal, M., Correa R. I Biblioteca del Institut d’Estudis Celtes de Rennes (France).

LA VEU DELS IBERS ÉS RONCA D’OFEC…”

JOAN SALVAT PAPASSEÏT

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en GENERAL, LLENGUA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s