MANIFEST PER LA SALVAGUARDA DE LA SEGARRA

Avui us proposo la lectura del manifest per la salvaguarda de la Segarra on es reclama la conservació i museïtzació de les troballes fetes a Prat de Rei ( que ja en vam donar ressò en el mes de Maig de 2013) davant el poc interès de les autoritats per la seva conservació.

Penso que és important la seva difusió per tal de fer conèixer unes restes arqueològiques que poden tenir molta importància en l’estudi de la civilització iber en època plena de desenvolupament .  

salvem SIKARRA

DE SIKARRA A SEGARRA:

Manifest per la salvaguarda de la Memòria Històrica de la Segarra

A principis del 2013, i en el decurs dels treballs de millora de la xarxa de clavegueram i de la trama urbana del nucli antic, van ser localitzades importants restes arqueològiques a la vila dels Prats de Rei (Alta Segarra, Anoia). Les estructures antigues i els materials associats aparegueren al llarg de tota l’àrea afectada, tot i que un petit sondeig va permetre constatar que les evidències resultaven ser especialment importants a la placeta situada just al davant de la façana del santuari de la Mare de Déu delPortal.
Atesa la importància de les restes identificades davant d’aquest santuari, hom decidí emprendre l’excavació del conjunt de la placeta (50 m2, aproximadament)
. Aquests treballs posaren al descobert un tram de muralla ibèrica molt ben conservat (10 metres de longitud per 5 metres d’amplada i 4 metres d’alçada, aproximadament) i un fossat associat, datats, pel que fa al moment de la seva construcció, a cavall entre finals del segle VI i primera meitat del segle V aC, dins del període Ibèric Antic. A banda, foren recuperades dins d’aquesta mateixa cala altres restes igualment importants corresponents a l’Ibèric Final (s. III aC) i a època romana (s. II-I aC). L’anàlisi d’aquestes restes ha dut els experts a diverses conclusions: que es tracta d’una troballa excepcional en termes històrics, que les restes es troben magníficament conservades i, el que resulta més important, que estem davant de l’oppidum o poblat ibèric que duia per nom Sikarra i que fou citat per Ptolomeu.

Un cop enllestida l’excavació, la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Cultura, ha fet pública la seva intenció de reblir la cala arqueològica i cobrir així les estructures, tot adduint que l’absència de disponibilitat pressupostària i la poca entitat de les restes fan impossible i innecessària la seva museïtzació.

DECLARACIÓ

La Segarra és un territori natural i històric que transcendeix àmpliament els límits administratius que durant els nostres dies li han estat assignats.Trossejada i separada en sis comarques i tres províncies diferents, la identitat segarrenca comuna s’ha vist afectada en els darrers anys a mida que les divisions administratives actuals, artificials en molts aspectes, es van integrant a l’imaginari col•lectiu.

Malgrat això, la identitat segarrenca perviu i segueix ben viva en la major part d’aquest territoris. Més encara: darrerament, estem assistint a un important renaixement d’aquest sentiment comú, el qual és reivindicat cada vegada amb més força i de manera especial des d’aquells territoris que formen part històricament de la Segarra però que avui dia resten nominalment amagats sota altres denominacions.Aquest renaixement identitari ve de la mà, sobretot, de la Cultura. Els i les que el compartim entenem aquest sentit d’identitat com a quelcom enormement positiu i constructiu, que cohesiona la nostra societat a partir d’uns referents històrics i culturals de tota mena que, alhora, ens projecten cap al futur. Bona prova d’això és el manifest “Pel retrobament de l’autèntica Segarra ”, on les diverses entitats de la Segarra Històrica fundadores de la Xarxa Sikarra es comprometen a sumar esforços per a preservar i potenciar la identitat segarrenca en tots aquests territoris.

Els segarrencs i les segarrenques sempre hem sabut que les arrels històriques de la gent que ha viscut, generació rere generació, en aquest territori es remuntaven força temps enrere. La Segarra és, sens dubte, una zona de pas, on s’hi ha establert, al llarg del temps, gent d’arreu, diversa, que ha trobat en aquesta terra un lloc on endegar el seu projecte vital i mirar de satisfer els seus anhels.Existeix, malgrat tot, un fil històric de més de dos mil anys d’antiguitat que relliga totes les històries particulars i la lògica diversitat cultural associada, i que ens connecta amb algun moment situat molt enrere en el temps. Fins fa ben poc, el moment més antic que podíem assenyalar el representava l’esment al municipium sigarrensis de les làpides romanes de Prats de Rei, datades al segle II dC. Avui, gràcies a les troballes ibèriques del santuari de la Mare de Déu del Portal d’aquesta mateixa població, podem remuntar l’inici d’aquest fil històric molt més enrere encara. Almenys, fins al segle V aC.

Un cop analitzada l’entitat de les restes aparegudes a Prats, i contrastats els parers de ciutadanes i ciutadans, entitats, experts i representants polítics, arribem a les següents conclusions:

1. Aquestes restes arqueològiques representen una fita de l’arqueologia catalana, ja que permeten demostrar l’existència real de l’oppidum ibèric de Sikarra. A casa nostra, això s’ha donat molt poques vegades i en tenim molts pocs exemples reeixits, ja que, en general, resulta extraordinàriament difícil poder relacionar de manera directa un topònim antic, conegut a partir d’alguna font històrica, amb un nucli de població ibèricconcret.

2. L’entitat i monumentalitat de les restes indiquen, a més, que Sikarra fou en el seu moment un nucli d’especial importància política, social i econòmica, i que ho fou, a més, des de moments molt reculats, si més no des de principis del segle V aC. De la importància històrica d’aquest nucli d’hàbitat dóna fe, a més, el fet que el topònim hagi perviscut amb tanta força, transmetent-se generació rere generació, cultura rere cultura, tot donant lloc a la denominació actual d’un extens territori situat a cavall de la Catalunya central i la Catalunya de Ponent.

3. En termes locals i regionals, i des d’una perspectiva social, política i d’identitat comarcal, les restes tenen també una importància cabdal: estem davant de les úniques evidències conegudes del lloc que proporcionà al territori que l’envolta quelcom tan important com el seu nom. Quelcom d’especial transcendència, per tant, pel que fa al coneixement de la pròpia història i al reforçament de l’imaginari i identitat comarcal, i que en darrer terme ha de convertir-se en un important estímul comú per a l’esdevenidor.

4. De la mateixa forma, la transcendència històrica i la monumentalitat de les restes revesteixen també una especial importància per als segarrencs i segarrenques d’avui dia (i, de fet, per al conjunt dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya) pel que fa als seus beneficis potencials en els àmbits de la preservació de la memòria històrica, l’àmbit patrimonial, l’àmbit econòmic, l’àmbit turístic, l’àmbit social i l’àmbit educatiu.

5. La monumentalitat de les restes, el seu excel•lent estat de conservació, la seva singularitat estructural i la seva transcendència en termes històrics i socials justifiquen amb escreix la seva museïtzació.

PETICIÓ

Per tot plegat, nosaltres, ciutadanes, ciutadans i entitats membres de la societat civil segarrenca, davant de la voluntat de reblir la cala arqueològica que acull les restes, exigim als nostres representants polítics al Parlament de Catalunya i al Govern de la Generalitat:

1. Que aturin el projecte de soterrar allò que considerem els orígens de la nostra història.I que ho facin tot atenent a la importància històrica de les restes, al seu excel•lent estat de preservació, a la seva singularitat estructural, a la seva monumentalitat, a les reduïdes dimensions de la superfície a preservar i al potencial que tenen d’esdevenir un important bé comú en els àmbits social, educatiu, turístic i identitari.

2. Que endeguin el redactat d’un projecte de museïtzació digne i de qualitat que permeti a qualsevol visitant poder contemplar lliurement les restes de Sikarra i entendre, alhora, la seva transcendència en termes històrics, monumentals i identitaris. Demanem, a més, que aquest projecte es faci sota els estàndards europeus més elevats en l’àmbit museogràfic.

3. Que en el marc del disseny i implementació d’aquest projecte de museïtzació la preservació de les restes sigui en tot moment una prioritat.

ADDENDA

Si, malgrat tot, l’administració decidís endegar el cobriment definitiu de les restes hauria optat per prendre el camí més còmode i fàcil, però no pas el més intel•ligent ni el més adient. I tampoc hauria respectat el parer dels ciutadans i ciutadanes de la Segarra i de tots aquells qui s’hagin solidaritzat. No estem davant de simples pedres fredes, sinó de quelcom molt més important. Allò que hom pretén ara cobrir és el lloc que donà nom a la nostra comarca. És un important espai de memòria històrica col•lectiva, de màxim valor per a la Segarra en particular i per a Ponent i Catalunya en general, clau (per únic i per singular) per a saber d’on venim. Tenim al davant l’oportunitat d’aprofitar-ho i posar-ho en valor però, aparentment, l’únic que els governs implicats semblen capaços de proposar és que ho tornem a tapar, perquè fa nosa. El que estaria cobrint l’administració de la Generalitat és el Km. 0 de la Història de la Segarra, fins ara perdut i finalment retrobat. Resultaria, de fet, inadmissible que, atès el possible cobriment, després de 2200 anys d’oblit i desconeixement i d’haver-se donat la feliç (i poc previsible!) circumstància del seu descobriment, els segarrencs i segarrenques actuals haguessin pogut disposar de tan sols quatre mesos escassos per a contemplar les seves restes. No ens ho podem permetre. Perquè, de fet, els i les que subscrivim aquest manifest creiem fermament que la forma com una societat valora i tracta les restes del seu passat mostra de manera contundent el seu grau real de civilitat.

Els Prats de Rei, 6 de novembre de 2013

XARXA SIKARRA, Coordinadora d’entitats de la Segarra Històrica

Associació Amics de l’ARQUITECTURA POPULAR; Associació Cultural BAIXA SEGARRA; Agrupació Cultural i Recreativa SIGARRA; Agrupació SENY MAJOR; Associació Cultural FÒRUM L’ESPITLLERA; Associació LA SITJA; Associació Espai LLOBREGÓS; Associació pel Desenvolupament Integral de la VALL DEL CORB; Associació la TERRA PER LA TERRA; Associació del Patrimoni Artístic de TORÀ ; Associació EL TRILL; Colla de geganters de SANT GUIM DE FREIXENET; Fundació JORDI CASES I LLEBOT; Fundació TEKHNIKÓS; Grup de Recerques de les TERRES DE PONENT; Grup de Defensa del MEDI NATURAL de la Segarra; Centre d’Estudis Locals del VILOSELL; Centre Municipal de Cultura de CERVERA; Unió de PAGESOS de la Segarra

Moneda de Sikarra

Moneda de Sikarra

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en GENERAL. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a MANIFEST PER LA SALVAGUARDA DE LA SEGARRA

  1. Víctor Montañés ha dit:

    El nom de Sikarra/Segarra.-

    El topònim Segarra sembla correspondre al nom de la moneda trobada recentment amb el nom de Sikarra, amb caràcters ibèrics, i per tant del període i cultura ibèrica. De les moltes etimologies proposades per aquest topònim cal recordar la del nom basc “sagar”, ‘poma’, i relacionar aquest nom amb les pomeres o pomerals, que seria el nom de conjunt “sagarra”.
    Per la meva banda, seguint els topònims de comarca pareguts en el nom, com són: Garr-igues, Garr-af, Garr-otxa, etc, relacionava l’arrel “gar”, amb el significat d’’alçada’. ‘zona elevada’, ‘altura’, cosa que es relaciona amb la realitat d’aquestes comarques, especialment situades en els alts de l’orografia catalana, i amb la realitat de la Segarra, també situada en la zona més alta, la carena, entre les valls dels Segre i del Llobregat. Per completar el significat del nom, proposava l’arrel “ser”, com arrel que formaria les paraules “serra”, “cerrar” (tancar), etc., fins i tot amb el nom de ciutat “Cer-vera”, com formant part indestriable del nom “Segarra”, que originàriament seria “Ser-garr-a”. Amb el sentit semàntic de ‘els alts de la serra’, o millor dit, ‘l’alt del que tanca’, referit a les serres que voregen i tanquen la conca del riu Segre per la banda oriental.

    A la vista de la nova prova de l’existència d’un topònim iber, trobat en la zona de la Segarra, amb el nom Sikarra, es evident que cal descartar el suposat topònim “Segarra”, amb “e” i endinsar-se en una nova arrel: “sik”, que mantindria el seu paral•lelisme amb el riu “Sic-or-is”. Això en va portar a recercar en paraules que etimològicament contenen aquesta “i” en la seva arrel, com són: ziga-zaga, cigar, cigala, cigonya, cigró, sicari, següent, segon, signe, sigla, assignar, etc. Totes elles semblaven contenir una arrel amb el sentit d’’extracció de l’interior’, que relacionaria amb el fet de segar, sec, o fins i tot, cec. Totes elles tenen el sentit semàntic de ‘tallar’, ‘extreure’. Després de reflexionar amb el fet que les monedes ibèriques, on es troba la inscripció, no reflecteixen noms de comarca, sinó de ciutats, pobles fortificats, des dels quals es governava una regió, com “Iltirta” i la zona dels ilergetes, o “Ilduro”, i la zona del Maresme, o “Barkino”, i la zona dels laietans, vaig pensar que “Sikarra” havia de ser el nom d’una ciutat, que encara no està trobada, com tampoc “Atanagia”, i que havia de governar tota la zona de la Segarra, habitada per la tribu dels lacetans.

    Les tres parts del nom ¨Sigarra”.-

    Sikarra, o Sigarra, ja que tan correcte seria utilitzar la sorda que la velar sonora, porta una terminació en “-arra” que ens relaciona el nom amb altres noms del món basc, acabats en “-arra”, especialment els que es dona a les persones que són originàries d’un poble. També el català té aquest morfema per anomenar la gent afeccionada o caracteritzada per una cosa o una situació, com després veurem detalladament. Però abans crec que cal destriar encara més, dins d’aquest morfema “-arra”, dues parts o morfemes, un acabat en “-ar”, molt típic i habitual en les inscripcions ibèriques, i un segon morfema, que seria la simple “-a”, amb una duplicació de la “r” anterior, que passaria a vibrant. Actualment en els noms catalans observem poca presència dels noms acabats en “-ar”, però són força abundants i importants, segurament provinents d’una època anterior de barreja entre ambdues llengües: el llatí i l’iber. Així tenim noms comuns com: “sol-ar”, de “sòl”, “castell-ar”, de “castell”, “vil-ar”, de “vila”, etc., i també noms col•lectius com “pin-ar”, de “pi”, “alzin-ar”, d’”alzina” o “tomat-ar”, de “tomata”.

    Si a aquest suposat morfema ibèric acabat en “-ar, que denominaria el que es un col•lectiu identificat per una realitat (casa, vila, castell,…), i que en l’iber semblava tenir un valor de demostratiu o article, de nombre singular, li afegim una “-a” amb duplicació de la “r”, per tant, “-ra”, ens trobem amb un tipus de paraula també existent en el català, com ja hem vist en el basc, i que tenen el caràcter d’adjectiu, habitualment dedicat a persones, que estan caracteritzades per la seva propensió o afecció a una cosa: “bandar-ra”, per pertànyer a una banda, “panar-ra”, per la seva afecció o gust pel pa, “dormilar-ra”, per l’afecció a dormir. A més d’aquestes paraules, que són fàcilment derivables d’un nom i que donen nom a una qualitat d’una persona, per tant, formadora d’adjectius, tenim altres on la paraula primitiva queda més oculta, com són: “txatar-ra”, “catxar-ra”, “pitar-ra”, o “samar-ra”. A la part final d’aquest treball trobareu unes ressenyes amb aquestes paraules i el suposat origen etimològic de cadascuna, segons els diccionaris etimològics castellà i català. Avui aquest morfema “-arra” està en desús però en certs llocs més rurals resta encara viu, i, poc a poc, està sent substituït per altres morfemes com “-ista”.

    Una vegada hem vist el valor, tant del morfema “-ar”, com del morfema “-ra”, ambdós ens donen una clau del que, com a morfema, opera sobre el nom que acompanya. Entre ambdós tenim un adjectiu que dona nom a una persona, animal o cosa, que està caracteritzada per ser, estar, contenir, pertànyer o ser propens, a una altra que és el nom, comú o propi, que acompanyen. Seria el mateix que la formació que fem de forma molt corrent i habitual des de noms, només afegint la terminació “-er”, com, de “caixa”, “caix-er”, de “fusta”, “fust-er”, etc. Per tant ens trobem amb les reminiscències d’un antic adjectiu, una de les formes ibèriques de formar adjectius. La segona “-a”, afegida a la terminació d’”ar”, com acompanyant del nom, crec que es tracta d’una individualització, o una segona determinació, referida no ja a les coses o cosa anomenada amb un nom, sinó a un dels elements que componen aquella cosa anomenada, o a un dels elements que s’identifiquen i formen part d’aquella cosa. El primer morfema “-ar-“ tindria un caràcter substantivador, i el segon, “-a” un caràcter adjectiu, afegit al primer.

    Llavors “Sigarra” seria una qualificació, un apel•latiu referit a una ciutat, que vindria caracteritzada per una cosa, que estaria denominada únicament per l’arrel, que està representada només per 3 lletres: “s-i-k”. Però abans d’entrar en la identificació semàntica d’aquesta arrel, cal fer una consideració fonètica molt important. Es tracta de saber quin és el valor real de la lletra “k”, especialment quan aquesta va precedida o seguida per “e” o “i”, tal com passa amb la nostra lletra “c”, parenta de l’anterior, que si va amb “e” o “i” té un valor silbant, i, en els altres casos únicament velar i oclusiva. La lletra “k”, també es traduïda per “g”, amb so gutural sonor, podria tenir altres valors fonètics, a més d’aquests dos que ja hem citat (gutural o velar sorda i sonora), ja que algunes paraules que són segures el seu valor fonètic palatal, com “Elche”, derivat d’”Iliki”, estan representades per les mateixes lletres, és a dir, les lletres de sil•labari de la “k” (ka,ke,ki, ko i ku). També avui encara representem aquest so palatal i apitxat amb diferents grafies, la majoria derivades d’aquesta “C-K-G”, com són la “ch” o en alguns idiomes “ci” o simplement “g”, amb “e” i “i”. Crec, doncs, que seria aquest valor fonètic palatal el que caldria aplicar a aquesta arrel, en aquest cas concret, ja que, si en lloc de “sik”, escribim “sig” o “sitx” o “sitj”, ja ens està donant la pista de la paraula o arrel que estem buscant.

    La variabilitat del so “k/g” és ben evident en l’evolució diversa que tenen alguns noms en diferents llengües, com, per exemple, Miquel: “Michel”, en francès, “Mijail”, en rus, “Mikel”, en basc, o “Miguel”, en castellà. Això ens ha de fer pensar en que aquest fonema és un fonema complex, no ben resolt per les llengües, ja que de vegades tractant-se de la mateixa paraula, algunes vegades es pronuncia amb “g” oclusiva i d’altres amb “g” palatal i fricativa.

    En l’iber, malgrat no conèixer amb detall la seva fonètica, si que sembla haver existit, i bastant, els sons palatals i apitxats, encara que només pogués escriure’s amb una sola grafia. Si que sembla haver varietats en la forma d’escriure un mateix signe, però crec que no són aquestes diferències les que distingeixen els diferents sons de la “g/k”. El nom comú que havia de formar part, com a nucli del sintagma, de la paraula “Sikarra” sembla ser “sitja”, i amb el fonema de substantiu: “sitjar”. Precisament aquesta paraula el lingüista Joan Corominas, en el seu estudi etimològic, la creu d’origen ibèric, ja que no li troba cap altre antecedent llatí o d’altres llengües. La “sitja” era una construcció, o millor dir excavació, molt pròpia dels ibers, ja que allí col•locaven el cereal cullitat, i un cop tancada la sitja amb una tapa de fusta, podria conservar perfectament el blat durant anys. Era, doncs, el seu magatzem, incorporat al sòl de la mateixa casa, del qual extreure l’aliment en època d’escassetat.

    Penso que cap altra paraula podria ser més adequada per anomenar un lloc, ja que la presència de “sitges” a les cases era una garantia de seguretat i de prosperitat. Si d’aquesta suposada i no coneguda ciutat de “Sigarra” o “Sicharra”, coneguda en el seu temps per la seva fama en quant a la presència d’aquesta construcció, la seva influència va abastar tota la comarca de la Segarra, hem de deduir que seria un nom molt apropiat atesa la seva especialitat de la comarca en la producció de cereals, i, en conseqüència de la seva tecnologia en guardar-los sense que es malmetessin.

    Hom es preguntarà com no ens ha arribat als nostres dies aquest nom, la Segarra, amb el seu valor fonètic original, palatal, com “Sicharra”. Crec que la unicitat de lletres per anomenar dos sons tan diferents, cosa que passava tant en l’iber com en el llatí, com també que el llatí clàssic ignorés els valors apitxats o palatals d’aquesta lletra, fa que en una època de conquesta llatina i de la imposició del llatí sobre l’iber, el record de la pronúncia correcta del nom d’aquesta ciutat, i per extensió, d’aquesta comarca restés oblidat i només transmès per via escrita, amb la consegüent pèrdua d’aquest detall fonètic. En canvi, el nom comú “sitja”, si va restar viu en la transmissió oral de les paraules, per ser una cosa de presència en la vida quotidiana dels pagesos, testimoniada en la gran quantitat de noms de poble que actualment el tenen com a nom propi. Sense anar més lluny, en la mateixa Segarra tenim el Castell de les Sitges, escrit antigament com “Castrum de les Siges”, on resta clar la utilització d’aquesta lletra “g” per escriure el valor palatal i apitxat de “tx” o “tj”. A més a més, això també ens assenyala que allí hi havia una sitja i que aquesta era prou important com per donar nom al lloc habitat.

    ANNEX:

    1. 1. Amarra: nearlandès “anmarren”, ‘lligar’
    2. 2. Bandarra: no conegut el seu origen
    3. 3. Barra: origen desconegut
    4. 4. Barro: potser d’origen celta o gal “barros”, ‘matoll’
    5. 5. Catxarro: llatí vulgar *cacculus, del llatí “caccabus”, ‘olla’
    6. 6. Carro: gal “carros”, ‘carro’
    7. 7. Caparra: llatí * crabus, de”crabo”, ‘tàban’
    8. 8. Cagarro: del llatí “cacare”, ‘cagar’
    9. 9. Garra: àrab hispà “garfa” , ‘puny’
    10. 10. Farra: potser de l’àrab dialectal “ferha”, ‘festa’
    11. 11. Panarra: del llatí “pane”, ‘pà’
    12. 12. Parra: potser gòtic *parra, ‘cercat, enreixat’
    13. 13. Sarro: llatí “saburra”, ‘llast’
    14. 14. Sarró: potser del basc “zorro”, ‘sac’
    15. 15. Tarro: origen desconegut
    16. 16. Tarró: potser del llatí “terra”
    17. 17. Txatarra: basc “txatarra”, ‘lo vell’

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s