ELS MOTS “CALA” I “TALAIA”

Bon dia:

El company Victor Montañes m’ha fet arribar un article que acaba de preparar sobre els mots “cala” i “talaia” que es força interessant

cala-macarella-vacia-3

 

 

Els noms comuns, d’origen ibèric, “cala” i “talaia”

Per Víctor Montañés

INDEX

1. Introducció

2. Estudis previs sobre aquestes paraules

3. Comparació amb paraules del lèxic basc

4. Comparació amb paraules del lèxic llatí

1.- INTRODUCCIÓ

Els noms “cala” i “talaia” es relacionen amb moltes paraules de diferents lèxics, com podrem veure en aquest treball, però el nom en concret sembla pertàner al lèxic iber, ja que el seu àmbit d’extensió, d’ús, se circumscriu a l’àrea mediterránea, que històricament ha estat la zona habitada pels ibers, és a dir, des del sud de França fins a la Andalusia mediterránea, inclouent-hi les Balears, i molt probablement Còrcega i Sardenya.

Això coincideix amb l’origen preromà que molts lingüistes, incloent-hi els que han fet els diccionaris etimològics, com Joan Coromines, li donen, no a “talaia, atribuït a un nom àrab, però si a “cala”, encara que alguns es despistin amb el “qalat”, ‘fortalesa’ en àrab, que no té res a veure amb el “cala” geogràfic que comentem. En quant a “talaia” crec que no és d’origen àrab ja que la zona més d’implantació àrab, com és Andalusia, no presenta aquest topònim comú, i tampoc en zones arabitzades com la zona del nord d’Àfrica. Per això cal donar-li, també, un origen iber, relacionat segurament amb el basc antic. També veurem un seguit de paraules del lèxic llatí i basc paregudes amb aquestes dues, i amb una relació semàntica que cal analitzar-la per veure-la.

Ambdues paraules no són d’origen llatí, però si correlacions amb altres paraules si llatines. Resta per un altre treball el veure si aquestes dues paraules apareixen en la multiple varietat d’inscripcions iberes, ja que la confirmació toponñímica és tan clara que quasi per força ha d’apareixer en els escrits ibers de l’època antiga.

2.- ESTUDIS PREVIS SOBRE AQUESTES PARAULES

Segons els diccionaris etimològics castella i català, aquestes paraules, “cala” i “talaia” les troven aquests origens: el de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, analitza tres tipus de “cala” com si fossin paraules homònimes però diferents. La primera “cala” l’atribueix a l’ensenada, paraula que en l’àmbit castellà tradueix a “cala”, i li dona un origen preromà. La segona “cala” és el nom d’una planta aquàtica, que aquí no passaré a analitzar, en part perquè no conec prou aquest planta i la seva realitat física. La tercera “cala” és la relacionada amb el verb “calar”, amb moltes accepcions i que fa derivar del llatí “chalare” (cosa que jo no he pogut confirmar amb el meu diccionari llatí). Aquest “chalare”, ‘baixar’, ‘descendre’, deriva d’una altra paraula grega “kalan”, amb el mateix significat. Aquestes paraules: “cala”, “calar”, “calat”,… són molt utilitzades per tothom, castellans i catalans, però difereixo amb el diccionari en que sigui una paraula radicalmente diferent a la “cala” geográfica, ja que si pensem una mica, el mar va “calant” la costa, la roca de la costa, fins foradar-la, desgastar-la i penetrar-la, formant una petita badia, al fons de la qual s’acumula la sorra, l’arena.

En el cas de la paraula “talaia”, en castellà “atalaya”, segons la RAE (Real Academia Española), el seu origen és àrab: “tala’i”, amb una evolució a través de l’àrab hispanitzat “attalaya”. El seu significa tés el que tots coneixem referit a un lloc elevat, sigui natural, una muntanya per exemple, o una torre de guaita. Segons el diccionari Catala-Valencià-Balear, d’Alcover-Moll, “cala” és també d’origen preromà, però afegeix quelcom desconcertant, no és d’origen celta ni iber. I un es pot pregunta com és que ho saben?

Sobre “talaia” també coincideix en donar-li un origen àrab. Jo personalment li donaria un origen iber o basc, i no estaría tan segur de la seva procedencia àrab, ja que cap estudi ho avala. Encara que el diccionari basc ho pren com paraula propia, escrit com el català “talaia”, el seu significat semàntic està referit a la vigilancia, ja que les talaies són bones per vigilar atesa la seva extensió de domini visual. Potser va estar un prèstec àrab al basc, cosa de difícil comprovació, però prefereixo atribuir-ho a un origen iber.

Respecte a treballs fets anteriorment sobre aquestes dues paraules, i sense voler ser un fals modest, fa ja uns anys vaig escriure un article que es pot trovar a Internet, a la página de “Celtiberia”, un fórum de diferents temas, i entre ells el lingüístic. Allí surt l’article signat per un tal “Lapurdi” (el meu alies), i el títol és “De la Galicia gallega a la cala catalana”, publicat a l’any 2006. En aquest treball s’uneix l’arrel “gala” i “cala”, ja que el ibers no feien distinció entre sonores i sordes, i relacionava els noms amb la multiplicitat de topònims que donaven nom a l’estudi: estuaris, ries, Canals, cales, etc. Que s’estenen des del nord d’Europa fins a l’est, i que es relaciona amb el nom de “celtes” i “gals”, que com és evident comparteixen aquestes arrels “cala” i “gala”. Em remeto, doncs, a aquest treball, allí analitzo els molts contactes entre la “cala” de l’ambit iberic-catala a la “gala” o “cala” dels celtes en la part occidental del continent, sense deixar de bnda el “cai” basc, referit a moll, però que també veu de la mateixa arrel, i es pot veure l’antiguitat del fenòmen de la palatització de la “l” a “ll”. Cosa que després s’ha volgut obviar i escriure amb “i” o “y”.

3.- COMPARACIONS ENTRE LA PARAULA “CALA” I PARAULES DEL LÈXIC BASC

Com ja hem vist en els anteriors capítols, la paraula “cala” s’estèn principalment en l’àmbit catala i ibèric, ambdos també coincidents geogràficament. Ara vegem algunes paraules que sense ser la mateixa paraula “cala” si es correlaciona amb ella dins del lèxic basc. En primer lloc tenim el verb “gal-du”, ‘perdre’, on l’arrel fonamental, extret el morfema verbal “-du”, és “gal-“, exactament la mateixa que “cal-“ ja que la sonoritat o sordesa d’aquest fonema no és rellevant en la llengua ibera. També coincideix amb el verb català “cal-dre”, i la forma verbal “cal” tan utilitzada per dir ‘fer falta’, ja que “cal” o “gal” es relaciona amb allò que s’ha perdut, que s’ha extret.

A més amés de “gal-du” i altres derivats seus (“galmen”, ‘perdició’, “galtzaile”, ‘perdedor’, etc.) tenim altres arrels, aparentment allunyades, com “gal-de”, ‘petició’, ‘pregunta’, ja que la pèrdua o el trovar-se perdut promou la pregunta o la petició,d’alguna cosa que hem perdut o ens trobem perduts, o d’alguna cosa que ens manca. També la paraula “gal-da”, ‘calor sofocant’ es relaciona amb l’efecte de el calor sobre les coses, desfent-les, fonent-les o simplement perjudicant-les. Altres més són: “gal-tzar”, ‘sina, sí’, o “gal-tza”, ‘pantalons’, que com moltes prendes de vestir de la part baixa del cosa están caracteritzades pels seus buits, forats, per on entren les extremitats inferiors.

No només amb “g” sinó també amb “k” tenim paraules com “kala”, ‘calador’, relacionada amb el verb “calar”, o “kal-aka”, ‘xafardeig’, en el sentit de treure paraules o extreure-les per saber coses dels demés. El mateix mot “kale” que sembla ser basc, ‘carrer’, es relaciona perfectament amb el lloc buit deixat entre les cases per poder transitar i arribar als diferents habitatges, o “kal-te”, ‘dany, ‘perjudici’ que correlaciona perfectament amb el “gal-du”, però amb “k”.

Malgrat les aparents diferències, totes les paraules coincideixen amb el valor semàntic de l’arrel “cal/gal”, és a dir, ‘costat extern (al) que s’extreu (k/g)’, donant un resultant intern, la buidor de l’extracció efectuada, i la part externa, la cosa o part que s’ha extret i pot quedar a la vista ¡, exhibida. Sembla que per aquest últim conjunt de coses, les externes, la “l” es palatitza a “ll”, i de vegades aquesta “ll” és finalment traduïda com “i” o “y”. Tal és el cas del mot basc “gai”, ‘tema’, ‘assumpte’, ‘qüestió’, ‘matèria’, etc. Un terme poc definit semànticament, però que es bassa en el fet de ser una part d’una unitat que ha estat extreta, tal com el nostre “gall” o “galló”, referit al troç de fruita o dent d’all, que fàcilment es extret del conjunt. En castellà la “ll
“ ha evolucionat cap a la “j”, com en “gajo”, o “ajo”, ja que la paraula “all” de ben segur havia d’haver estat primerament “g-all”.

Si se’m permet una disgressió un tan atrevida diría que “gai” basc va estar anterior al “ge” grec, del qual se’n deriva el nomitatiu “ge-os”, ‘terra’, encara que més etimològicament seria materia o part de la terra que extreiem.

4.- COMPARACIONS DE “CALA” AMB PARAULES DEL LÈXIC LLATÍ

Passo, doncs, al lèxic llatí con veurem que l’arrel “cal” no està absent del seu lèxic, al contrari, forma una bona part de paraules bàsiques de la llengua. Tornant al sentit de ‘pèrdua’, trobem en el llatí la paraula típica de les terminacions de les característiques o vituts, que és el morfema “-itas”, com en “cal-am-itas”, ‘desastre’, ‘desfeta’. També tenim la paraula “cal-amus”, ‘canya’, ‘titja’, en referencia a la part buida que tenen aquestes plantes donant-li al seu tronc forma de tub. “Calathus”, ‘cistell’, ‘panera’, també amb el seu interior buit. “Cal-car”, ‘esperó’, que en complementarietat amb les paraules anteriors serveix per extreure materia de l’interior de les coses, per abuidar la substància sobre la que actua. “Cal-co”, ‘trepitjar’, paraula també próxima a l’anterior. “Cal-ceo”, ‘calçar’, ja que com he dit abans presenta buits on entren i es vesteixen els membres inferiors del cos. “cal-culus”, ‘pedreta’, que es estreta d’un conjunt. També el calor té diferents paraules: “cal-idus”, ‘calent’, “cal-darium”, ‘bany calent’, “caleo”, ‘estar calent’ etc.

El fet complementari d’estreure, és a dir, allò que s’estreu i que queda a l’exterior per efecte de l’estracció, sol anar amb “ll” palatal: “call-eo”, ‘encallir-se’, ‘endurir-se’. I com en el basc el fet de parlar també es pot expresar amb “calo”, ‘anunciar’. En el llatí trobem sil·labes trabades en “cla-“, segurament resultat d’una contracció de dues sil·labes: “ca-la” > “cla”, Amb aquesta sil·laba trobem paraules com “cl-arus”, ‘clar0 on també es fa evident el sentit de penetrar del verb “calar”, ja que la claredat la dona la possibilitat de penetració de la llum, de “calar” dins d’una materia, sigui sòlida, líquida o gaseosa.

En resum, tant si prenem el lèxic basc om el llatí, trobem una comunitat de paraules relacionades amb la “cala”, malgrat no ser cap d’elles el seu lèxic d’origen, sinó l’iber, com també la nostra paraula “cal”, ‘fer falta’, derivada directament de l’iber. Moltes vegades la relació semántica que uneix a totes aquestes paraules ve dificultada per altres morfemes o arrels que s’adicionen a l’arrel “cal-“, i també dificultada per l’evolució fonética de la paraula que la transofrma aparentment en una paraula sense cap relació amb l’original.

5.- COMPARACIÓ DE LA PARAULA “TALAIA” EN ELS LÈXICS BASC I LLATÍ

Passo el torn de l’anàlisi a la paraula “talaia” o “atalaya”, tal com s’escriu en castellà, descartant el seu origen àrab, i relacionant-la amb un origen ibèric, atessa la seva área on està present dins de la toponímia.

En el lèxic basc tenim paraules bàsiques com “at-e”, ‘porta’, ‘port de muntanya’, “at-al”, ‘troç’, ‘part d’una divisió’, “atal-du”, ‘dividir’, ‘partir’, ‘repartir’, “at”, ‘fora’, “at-era”, ‘treure’. Si a “atal” li afegim un morfema com és “all” o “al”, del qual deriven paraules tan elementals en basc com “al-de”, ‘al costat’, ‘a favor’, o “ala”, ‘o’, obtenim la paraula “atal-all-“ amb el sentit comparat de ‘costat que està tallat, partit, dividit’, tal com correspon a una muntanya que preenta en alguna de les seves cares un sec o tall a pic, que la fa especialment favorable per la bona visió al seu entorn. D’aquí va sorgir el sentit etimològic derivat del lloc des d’on s’albira o simplement el lloc alt amb bona vista. Ho podríem resumir també com el lloc per on l’exterior entra.

Paraules no ben definides en el seu origen etimològic, com “tallar”, “talar”, “taller”, “tall”, “tajo”, etc. Són quasi sinònimes al basc “atal-du”, ‘tallar’, i en canvi no tenen un parentesc pròxim al llatí. Això ens indica una arrel molt viva en l’iber.

En llatí tenim el mot “talea”, ‘barra’, ‘pal’, ‘cabiró’, que ens descriu una fusta tallada per donar-li la forma adequada. També “talis”, ‘tal’, ‘de tal manera’, ens descriu o aplica l’arrel a allò que estant al costat nostre ens ve d’afora, que ens arriba d’afora sense que nosaltres hagim fet res.

Descomposant la paraula “at-al” tenim que “at” és equivalent al prefix i també preposició “ad”, ‘a’, o ‘cap’, que indica dirección d’allò que estant fora se’ns atansa. D’aquest prefix tant el llatí com les nostres paraules catalanes s’han format moltes paraules compostes, totes amb aquest valor semàntic. Per tant, és una paraula que indica ‘direcció des de l’exterior envers nosaltres o una cosa determinada’.

De vegades les contraccions de sil·labes fa que alguna vocal interna es perdi. És el cas d’una paraula que forma part d’un topònim de grans dimensions. Es tracta de “atl-“ que forma els noms de l’oceà “atlàntic”, la cordillera “atlas” o els famosos “atlants”. Crec que en aquest cas la paraula també està relacionada amb el grec “atlo”, ‘lluita’ i “atleta”, ‘lluitador, ja que aquest home és el que actua anant contra el seu enemic, el seu contrincant. En el cas d’Atlàntic és clar la seva significació de ‘partició’, ‘divisió’, como ocorre en l’estret de Gibraltar, que separa els continents europeu i africà. A més de l’arrel “atl-“ trobem en segon lloc l’arrel “antz”, ‘davant’ que caba de descriure la visió dels navegants davant de l’estret: una enorme massa d’agua davant de la partició. Així descriu l’home primitu aquest oceà i els seus voltants.

En definitiva, tenim dos paraules que tenen arrels iberes I que presenten parentesc amb alters paraules basques I llatines. Segurament els idiomes antigament estaven més relacionats del que ara pot semblar. Això ens ha de permetre cercar dins de les inscripcions iberes aquests noms comuns que hem de presumir d¡origen iber, però dels quals encara no tenim la total seguretat de ser així, ja que molts escrits ibers encara no están prou estudiats, i es previsible que siguin noms no massa utilitzats en certs contextos. La geografía i la toponimia si que ens ajuden a definir el seu origen, indubtablement iber.

Talaiot_de_Torrellonet_Vell

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en LLENGUA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s